La integració de les experiències vitals

Versión en castellano

Malgrat el que diuen, la vida no ens acostuma a donar el que necessitem, però tampoc ens ho nega al del tot. La vida ens dóna la vivència de ser un “jo” en aquest món, de ser criat per uns pares, de créixer en una família i un entorn social; ens dóna els vincles que ens uneixen als altres, i també aquelles coses que arriben amb l’edat; ens dóna una identitat i un cos, i alguns trets de personalitat; i ens dóna cada sentiment, cada record, cada conflicte, cada dolor, i les conseqüències dels nostres actes, i les dels actes dels altres. 

Amb tot això ens hem d’apanyar per a construir la realitat que tots compartim. La resta corre del nostre compte però, per sort,. I perquè som creatius prenem aquests materials clarament insuficients, moltes vegades deficients, i els fem servir com a eines o els transformem en una cosa nova, dotada d’utilitat o de bellesa.

En la nostra vida estem subjectes a dues fonts de canvi: d’una banda, estan aquells canvis que tenen relació amb la maduració biològica i els seus correlats psicològics. Aquests canvis els podem considerar relativament independents de la nostra experiència, ja que no són induïts per aquesta sinó pel que podem imaginar com un “rellotge biològic”. L’altra font de canvi són les nostres experiències individuals i col·lectives. Si bé els primers segueixen un patró bastant similar en tots nosaltres (obviant les diferències entre els dos sexes) són principalment els segons els que donen lloc a la la immensa diversitat psicològica de l’espècie humana i a cadascun de nosaltres com a éssers únics.

Efectivament, la nostra manera de ser, de sentir, pensar, comportar-nos i estar en el món és, en gran part, expressió de les experiències que travessem al llarg de la nostra vida. Si pensem, sentim o ens comportem d’una determinada manera és perquè ens han passat coses, perquè hem viscut experiències a partir de les quals hem adoptat una determinada postura davant la vida, una determinada “forma-de-ser”.

Les experiències vitals

Especialment, certes experiències que anomenem experiències vitals, té la potencialitat d’induir canvis en aquesta forma-de-ser, de “modelar-nos” com a persones… Aquestes experiències poden ser de tipus molt diversos, però podem assenyalar alguns exemples d’experiències que tots o molts de nosaltres travessarem al llarg de la nostra vida i que podem considerar com a experiència vitals:

  • El naixement i la mort
  • La manera en què vam ser criats i educats
  • Fer-nos grans, deixar enrere la infància i envellir
  • Determinades característiques psicològiques o fisiològiques
  • Determinats successos de dimensió històrica o social, com una guerra o una crisi econòmica
  • Tenir un fill
  • La pèrdua d’un ser estimat
  • Una malaltia o un accident
  • Una experiència violenta o traumàtica de qualsevol tipus
  • Un fracàs o un èxit professional o de qualsevol altre tipus
  • Trobar parella o el final d’una relació
  • Acabar la universitat, quedar-se en atur o jubilar-se
  • Prendre consciència de determinats aspectes de nosaltres mateixos o de la nostra vida
  • Certs somnis
  • Experiències pròximes a la mort
  • Altres experiències transpersonales, psicodèliques i en estats modificats de consciència
  • Una crisi existencial o una emergència espiritual

El procés d’integració

Aquestes experiències, com dèiem, poden induir canvis en la nostra forma de ser i estar en el món, és a dir, en la nostra manera sentir, pensar i actuar, en els nostres hàbits i actituds, en la manera de relacionar-nos amb el nostre entorn, i fins i tot amb el nostre autoconcepte i identitat. No obstant això, no ho fan directament, sinó a través d’un procés creatiu que anomenem procés d’integració.

Diem que el procés d’integració és creatiu perquè no ve predeterminat per l’experiència: en virtut del procés d’integració, en cap cas som víctimes o receptors passius de les nostres experiències i dels canvis que comporten, sinó agents actius en la construcció de la nostra vida i la nostra personalitat. Això és així fins el punt que podem dir que no son les nostres experiències les que determinen la nostra forma-de-ser, sino que som nosaltres mateixos els que ho fem en relacionar-nos amb aquestes experiències presents i pasades. Encara que sovint no podem triar les eines i materials que emprem en aquesta construcció, si que som lliures d’emprar-los com millor se’ns antulli, dins del que nostres els nostres valors, els nostres recursos personals i el suport social que puguem obtenir ens permetin.

També cal dir que la integració no és una qüestió de blanc o negre, de si o no: la integració implica trobar un equilibri, un punt de compromís, a vegades precari, entre les tendències que es deriven de les diferents experiències que han donat forma a la nostra vida, entre punts de vista i sentiments moltes vegades contradictoris, entre la necessitat de mantenir-nos fidels a “nosaltres mateixos” i de ser acceptats pel nostre entorn social. Amb facilitat, la necessitat d’integrar una nova experiència pot acabar amb aquest equilibri, abocant-nos a una crisi i obligant-nos a “re-integrar” el conjunt de la nostra “forma-de-ser” per a poder continuar sent els mateixos, però diferents, en una realitat que per a nosaltres ha canviat.

La integració de les experiències vitals a teràpia

Que el procés d’integració es desenvolupi favorablement dependrà tant dels recursos personals com del suport social que la persona pugui rebre. Si bé la pròpia persona és el principal motor i agent de la integració , sovint aquesta es veu enormement dificultada quan no troba el suport social necessari. L’aïllament, o la falta de comprensió o d’habilitats per a acompanyar-nos dels quals ens envolten, poden fer-nos sentir que els nostres “intents” d’integració entren en conflicte amb la realitat del món que vivim o amb el que els altres esperen de nosaltres, dificultant d’aquesta manera el procés.

Quan el procés d’integració es desenvolupa favorablement donarà lloc a una actualització del nostre potencial, probablement en forma de sanación, aprenentatge o maduració. No obstant això, quan troba obstacles pot donar lloc a tota mena de malestar psicològic: estrès, ansietat, depressió, fòbies, conducta impulsiva, sensació de falta de sentit, problemes en les relacions, complexos, baixa autoestima…

En realitat, si no tots, gran part dels problemes amb què arriba una persona a la consulta d’un terapeuta són atribuïbles a problemes amb la integració de les seves experiències vitals. Per això entenc que la psicoteràpia ha de ser, abans que qualsevol altra cosa, una eina per a donar suport a aquest procés. No és que la teràpia (ni molt menys el terapeuta) tingui el poder de fer que la persona integri la seva experiència, però pot crear un marc de seguretat, acceptació, franquesa i empatia on la persona pugui expressar-se amb confiança i rebre el suport que necessita en el seu procés d’integració. La persona no només és escoltada i acceptada, sinó que l’espai terapèutic es pot convertir en un laboratori on experimentar amb seguretat noves respostes als reptes que la integració li planteja, i observar-se a si mateix i la seva realitat des de nous punts de vista.

 

Llegiu sobre la integració d’experiències psicodèliques, transpersonals i en estats modificats de consciència